"Bola de Drac", "Doraemon", "Babalà Club"... Per mi canal 9 era una cadena imprescindible quan tornava de l'escola,quan m'alçava... Per mi, per al meu germà i per a tots els meus companys. En aquella época anaven a una escola pública i tothom "disfrutaven" de una televisió pública. NINGÚ de nosaltres pensavem mai en la importància del calificatiu "públic" i molt menys que sen's poguera arrevatar. Hui amb els coneixements que dona(va) l'escola, sé que és un contra sentit que quelcom públic (de tots) estiga en mans de quatre "mana més".Cert que mai va ser la televisió de tots els valencians. Cert que va ser una ferramenta d'ús polític i partidista des d'on veiem la seua ideológica finestra. No importa, al final sempre hi ha l'esperança de que quan (per fi) el govern canvie, canviarà el format, canviarà el sentit. Però, important era vore, sentir i comunicar-se en la nostra llengua, en valencià, o com ha dit un d'els seus presentadors en una de les últimes hores, "podem dir ja català". Jo, amb l'esperança eterna d'un canvi, les meues iaies amb la nostàlgia d'allò seu i amb la incredulitat de que els furten "en directe" el seu patrimoni, les meues benvolgudes oposicions idiològiques avergonyides per la doble vara de medir dels seus representants. Tots, tots, em sigut testimonis impàvids davant de l'aniquilament i soterrament dels nostres drets.
Potser en una de les nits més fredes de la ciutat de València (dos graus), veig, en directe com centenars de persones al carrer s'aferren a un símbol, a un treball, a una identitat, però, sobre tot, a un sentit PÚBLIC.
Dir Cop d'Estat no em pareix suficient, açò és una violació, a saber "trangredir una llei o precepte" o "profanar un lloc sagrat". Si estem en democràcia (com s'ens enuncia als quatre vents) el dret a la informació, el dret a una educació pública i el dret a escollir lliurement son drets fonamentals i per tant, sagrats.
Alberto Fabra, qui no ha estat el·legit per cap ciutadà, com ben bé ha recordat Leonardo Ramón, ha sigut el verduc de la veu valenciana. Que no t'estranye, "company", que demà eixes veus clamen la teua mort (política). "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos".
Morir és un destí, viure és un privilegi i lluitar és dignitat, LA NOSTRA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario